Un conte per la Memòria

EL FRONT

Ja fa vint-i-cinc nits d'aquell 25 de juliol, quan vam creuar l'Ebre. EL nostre batalló, molt jove, ha ocupat la zona de Quatre camins entre Vilalba dels Arcs i Gandesa. Les hostilitats són ferotges a causa de l'artilleria feixista, però principalment de l'aviació Alemanya que actua impunement provocant l'enfonsament de la moral de la tropa. Les ordres són molt clares, no cedir ni un pas enrere.

A les trinxeres la vida és molt dura, la incertesa de continuar viu és present entre els combatents. Després d'esgotadors combats, hem de cavar a pic i pala per construir trinxeres, sembla que el dia no tingui fi, la convivència s'ha de fer amb les puces, xinxes i les rates. De dormir ho fem poc i malament, el tabac l'intercanviem per menjar, ara el que fe més mal, son les fotos de la família i les cartes que a més d'algú fa plorar.

Davant nostre, una companyia del terç de requetès de Montserrat, el "Virolai" els delata, en sentir-ho un dels sergents nostres crida dient-los-"Malditos curas fascistas, cabrones acabaremos con vosotros sin piedad", la resposta que ha tingut el sergent un tret al cap que provoca un incessant intercanvi de foc. Del bàndol nacional han caigut mitja dotzena de requetès, per el contrari el bàndol republicà no hi ha hagut cap baixa. Dolguts per aquesta acció es precipiten els esdeveniments. Tres batallons del terç de Requetès s'alcen a l'atac, haurien de ser recolzats per una divisió d'artilleria i d'un altre de "moros", la lluita és extenuant amb el resultat de l'aniquilació dels tres batallons de requetès i baixes insignificants per part republicana.
El camp de batalla és esfereïdor, tots aquells soldats allí estesos fan regirar l'estomac, entre nosaltres ens miràvem i no donàvem crèdit a tal situació tant inhumana, per que no els han cobert en l'acció han enviat més de tres-cents homes a una mort segura. Aquesta situació provoca una treva per tal de poder recollir els cossos dels soldats abatuts, fins hi tot rep la moral dels nostres soldats.

A trenc d'alba un xiulet a l'horitzó son les "paves", els alemanys ja tornen, al mateix moment els artillers i el "moros" que no varen actuar ahir per protegir els requetès ara si que ho fan, amb més força que mai. És impossible contenir-los, l'artilleria és cada vegada més intensa i nombrosa, la retirada és imminent. Immersos en el pànic més terrible i en mig del d'escampall d'homes, el silenci mes absolut, un núvol de pols cobria la meva retirada a lloms d'un milicià comunista rus. El llançament un morter ha impactat a pocs metres darrere meu així ho indiquen les restes de metralla incrustada en la meva esquena. La guerra ha acabat per mi.

És ara que en aquest hospital de rereguarda es curen les meves ferides, però el que costarà de cicatritzar son els crits de la guerra, les imatges viscudes i les vivències compartides en el camp de batalla. És també el record dels companys i enemics els que perduren en la memòria, una memòria que alguns volen que es cicatritzi.